Light Matter Traveling Programs: Mirada interior

Si tanquem els ulls, podríem endevinar el gest? 

Veus corals i arnes moaré obren un bosc cibernètic que recorda a Moth Light de Brakhage. Un glitch viu que habilita una dansa requiem de bestioles i flors en paisatges desenfocats: quadrats infinits de color, vol i tan sols un sostre. Paisatges boirosos, so amb interferència que trenca, i més vol. La mà toca la matèria. Talla, barreja, lliga, desenrotlla. Mans que raspen, sostenen, tallen, escampen. 

Fallada al sistema. Ocupació d'espais virtuals. Terror dins del metavers. Trenca amb el teu ordinador. Cal tocar l'aire amb ales de papallona.

Text del programa: Catalina Giordano.

Moth Glitch, d’Eryk Salvaggio (Estats Units, 3’)

Un homenatge a "Mothlight" de Stan Brakhage (1963) i a l'art informàtic cibernètic, fet amb errors produïts per trencar deliberadament les eines de vídeo d'"IA generativa" contemporànies.

Infravision, de Joris Guibert (France, 6’)

Aquesta pel·lícula explora les "formes del que és visible", com ho expressa l'antropòleg Philippe Descola. Les imatges eduquen a l'ull per veure el món. Aquesta pel·lícula qüestiona la percepció. El pla de seguiment òptic, l'enfocament del qual varia incessantment, modula la mirada de l'espectador, que capta certes formes i lluita per captar-ne d'altres, sense aconseguir mai fixar-se en un tot. El recorregut de l'ull es desregula i la transició de macro a micro trenca la vista il·lusionista i elimina tota perspectiva. No s'apliquen efectes especials a la imatge: l'enfocament plàstic prové de l'alteració del còdec de reproducció de vídeo. El fitxer de vídeo deteriorat no aconsegueix, igual que l'ull desregulat, reproduir una vista il·lusionista. L'explosió de color i els moviments orgànics dels píxels revelen una possibilitat nova de mirar.

In Place of a Hollow Tree, d’Eislow Johnson (Estats Units, 8’)

Migrant des de la conca de l'Amazones a través del nord d'Illinois, una bandada de falciots voleteja sense posar-se, utilitzant un radar natural per navegar. El pols d'infrasò de les onades oceàniques profundes vibra el terra i emana cap amunt, guiant les aus enmig d'un aire pertorbat. L'espai obert que se sent es converteix en un espai turbulent i ressonant. Diverses formes de sintonització provoquen una tensa ecologia acústica entre altituds.

Cada gesto, de Valentina Matos, (Espanya, 11’)

La mà esdevé protagonista en una peça que traça, des d'una perspectiva macro, una ciutat entesa com un escenari tàctil basat en diferents dones artesanes. Cada gest és un retrat audiovisual que pensa la ciutat de Barcelona des de la petjada i la vida interior dels tallers.

Nomadism, de Maria Hererra (Veneçuela, 4’)

«El nòmada no es mou.» Deleuze i Guattari, Mil Mesetas.

La dansa es defineix com un art on el moviment del cos s'utilitza, generalment al ritme de la música, com a forma d'expressió i d'interacció social amb fins lúdics i artístics. Aquesta definició no abasta la seva dimensió femenina ni tot el seu misteri: la dansa sempre ha tingut un component ritual, una intenció compartida que crea un espai segur i espaiós on es desenvolupen processos corporals i comunitaris que avui dia continuen sent més rellevants que mai.

When the Plug Is Pulled Out and the Set is Cold (d’Alex Broadwell, Estats Units, 6’)

Inspirat en un assaig de Bill Viola que relaciona tres tipus diferents de "vídeo negre" amb tancar els ulls, dormir i morir, aquest treball pensa en aquells estats de foscor a través d'equips electrònics cada cop més incompatibles i que fallen ràpidament. Les imatges de fantasia breument recordades, els suaus cruixits de neu cromàtica i les explosions de feedback violent formen un somni de mort del vídeo analògic.

Reporting from the Ghost Cities of the Metaverse: Decentraland, de Subnet (5’)

Un desviament virtual que deconstrueix el metavers visualment, audiblement i filosòficament.

#47 Mountain Fort, de Lorelei d’Andriole (Estats Units, 2’)

Una traducció en vídeo d'una de les meves partitures d'art d'acció per esdevenir trans*. El text que apareix en aquesta animació és el text de la partitura i està dibuixat sobre imatges citoscòpiques de la meva uretra i bufeta. Aquest vídeo es va produir originalment per ser compartit com a part del projecte experimental de realitat augmentada (RA) de l'artista Chelsea Thompto, Transcode Gallery. Aquesta versió no s'ha publicat públicament i inclou una nova partitura d'àudio. La partitura forma part del meu llibre d'artista, "Nightmares and Dreams on Progesterone: Action Art Scores for Trans Becoming", publicat recentment per Late Night Copies.

Triple Loaders, de Max Van Loan (Estats Units, 3’)

Una reverència obsessiva per la brutícia. Primers plans íntims exploren una bugaderia a Johnson City, Nova York, trobant bellesa en el mal estat. Les imatges en blanc i negre impreses òpticament sobreposades a les seves contraparts en color brillen amb errors de processament, fetitxitzant la pols i la pintura pelada.

An Inimitable Place Called Home, de Jolene Mok (Hong Kong, 6’)

Aquest treball va ser creat per reflectir el retorn a casa endarrerit constant d'un rodamón abans d'una altra partida. Les nombroses possibilitats de navegar per Hong Kong són veritablement extraordinàries. La premissa bàsica de la pel·lícula és mostrar el paisatge urbà únic de Hong Kong visualitzat a través de la terra, mar i aire. Per exemple, diversos vehicles de transport públic travessen la ciutat de forma recurrent i es juxtaposen amb pardals que volen lliurement i viuen als seus propis i humils veïnats. M'atreu la poesia que es troba a les escenes mundanes i quotidianes de Hong Kong. Volia magnificar aquesta singularitat i bellesa utilitzant el medi analògic de la pel·lícula de 16 mm en blanc i negre. Vaig revelar la pel·lícula a mà jo mateix. Els defectes que van aparèixer durant el procés de maneig de la pel·lícula, com els rastres de pols i les marques d'esgarrapades, són actius importants que funcionen amb un bell poema de Hong Fu per presentar una obra orquestrada al públic.

Digital Light Leak, de Zoe Chronis (Islàndia, 3’)

Un mal funcionament de l'exposició MiniDV registrada a Dettifoss el 26 d'abril de 2024.

A Sense of Nothing, de Francisco Roja (Xile, 4’)

Una pel·lícula motivada per res (excepte la vida quotidiana i (la meva) visió). No representa res, no vol dir res. No hi ha cap significat ocult, cap tema definit, cap objectiu predeterminat.Dins i fora. Només angles, textures i centelleigs de color. Un imperi de visió completament diferent, impossible d'expressar amb paraules. "Res" com qualsevol cosa fora del coneixement visual comú, qualsevol cosa que desafiï la lògica de nomenar el món; una possibilitat per a una nova manera de pensar; de bregar amb el nostre món visual.

Duració total: 61'