Lo mágico y lo real: El cine de Cecilia Mangini II

“Una veritable catedral al desert” així va descriure Mangini la recentment construïda planta petroquímica de Monteshell, la més gran del país i la força burocràtica que reuneix els gerents i treballadors -tant actuals com antics- posada davant la càmera a Brindisi '65. Aquesta desconnexió cultural i econòmica es transmet mitjançant imatges de nens petits que compleixen tasques domèstiques en condicions de vida superpoblades, mentre una veu en off llegeix els titulars de la premsa nacional que anuncien l'arribada de la fàbrica. Mentrestant, les classes gerencials, que s’han mudat al sud per explotar la situació laboral desesperada de la regió, celebren lluny de la vista del públic, filmades en primers plans grotescs i poc afavoridors que adquireixen una distorsió d’ull de peix. Allí, es donen un festí amb la boca oberta i intercanvien acudits misògins i racistes sobre la població local. Posteriorment, es demana a un grup de treballadors que comentin la situació laboral. Només aquells que compareixen sota condició d'anonimat ens diran allò que tots semblen entendre: que la lleialtat té premis, que la sindicalització condueix a l'aïllament forçós i que la fàbrica sempre trobarà un altre treballador desesperat per reemplaçar el dissident.

Tommaso comença amb una gairebé duplicació de les imatges d'exposició trobades a Brindisi '65, la mateixa col·lecció d'habitatges en ruïnes, estenedors suspesos i dones i nens escampats pel carrer. Però aquest cop les imatges brinden el context per a un retrat més acotat. Coneixem Tommaso Lorussi quan travessa la roba acabada d’estendre en una Vespa, una motocicleta que, en una escena posterior, descobrim que pertany a un home que confronta Tommaso pel seu hàbit de robar. Descrit en veu en off com a apolític i encara sense antecedents penals, Tommaso narra un futur imaginari de noies i diners, tot supeditat, com ell ho veu, a aconseguir la feina dels seus somnis, a la planta petroquímica de Monteshell. Aquesta narració optimista està intercalada amb retrats de nens uns anys més grans que ell, obligats a moure's pels carrers mentre esperen ser contractats per la fàbrica, així com la mare d'un fill la mort del qual va ser causada per mesures de seguretat inadequades a la planta. Potser la més didàctica de les pel·lícules d'aquest programa, els deliris de Tommaso serveixen com a lliçó objectiva sobre les falses promeses del capitalisme occidental. Com ens explica la veu en off al final de la pel·lícula, el futur de Tommaso no està, de fet, a les seves mans, sinó a les d'un monopoli global que depèn de la seva subordinació.

Una visió sensual i vibrant d'un grup de nois que surten de casa descalços i sense esmorzar per congregar-se al costat d'un marane -un petit rierol- als suburbis romans, formant una societat microcòsmica on busquen menjar, lluiten, neden i juguen. La canta delle marane constitueix la tercera col·laboració entre Mangini i Pier Paolo Pasolini. Filmada a menys de cinc minuts a peu de la seva primera casa a Roma, la seva narració amb guió té ressonàncies amb la seva novel·la Ragazzi di vita (1955), una oda a la “rebel·lia prepolítica”, a una nova generació privada de drets pel sistema de partits italià fruit de la postguerra. Tot i això, la càmera que s'atura durant molt de temps sobre les extremitats d'aquests nens preadolescents també té una mica de la mirada de Pasolini. A mesura que els nois de La Canta, físicament desinhibits però encara no desencantats, es mouen entre la recreació i el combat, Pasolini explica en què es convertiran: delinqüents solitaris i de poca munta, sovint empresonats, de vegades morts.

La història de Fabio Spada, de set anys, és narrada amb detalls minuciosos i prosaics: el nom dels seus pares, la ubicació exacta de la situació d'amuntegament de la seva família en una torre als suburbis romans i les connexions de transport d'aquest suburbi.
La pel·lícula consisteix en entrevistes amb el proverbial "poble" involucrat en la criança d'aquest nen, a qui la seva escola ha considerat inadaptat. El pare de Fabio, recolzat en un bar i aixecant una copa davant de l'equip de càmeres, relata les malifetes dels seus fills amb divertida indiferència, inclòs l'intent d'assassinat del peix mascota de la família una setmana abans. La seva mare lluita per parlar sobre el seu fill mentre canvia al seu fill menor, els altres causen estralls al seu voltant, i pregunta a l'equip de filmació si editaran el caos. Un veí, per la seva banda, nota la falta de respecte de Fabio envers la seva mare i la por del pare.

Els fets de la vida d'aquest nen es converteixen aviat en un interrogatori sobre l'Estat i el caràcter paradoxal del rebel a la societat, categoria que, s'adverteix, ha inclòs històricament sants, revolucionaris i reformadors socials. El mateix Fabio sol ser-hi present, escoltant en silenci mentre els que l'envolten emeten el seu judici sobre ell. Tot i això, Mangini cedeix l'espai de la meitat de la pel·lícula a Fabio, que explica la seva pròpia història i aconsegueix encantar a través de l'art de la mímica i les seves extravagants fantasies de castigar els adults que l'han ofès.

Aquest programa ha sigut elaborat en col·laboració a la revista feminista de cinema Another Gaze i amb l'ajuda de Cineteca di Bologna i l'Archivio Audiovisivo del Movimento Operaio e Democratico.

Els textos de les sinopsis han sigut redactats per Another Gaze i traduïts per l'equip del Zumzeig. Totes les pel·lícules seran projectades en versió original subtitulada a l'espanyol (VOSE).