Històries de fantasmes

Aquestes obres qüestionen la manera com es produeixen les narratives històriques i qui té l’autoritat per donar-los forma, vagant entre la recerca arxivística, la reconstrucció especulativa i el muntatge crític. Els films de l’artista Huda Takriti no presenten la història institucionalitzada com un registre estable i naturalitzat del passat: aborden el mateix passat com un terreny fragmentat i en constant reconfiguració, contínuament remodelat per omissions i reinterpretacions, però també pels moviments sísmics antilineals de la memòria individual i col·lectiva.

Al llarg dels films seleccionats, la imatge aflora no com a simple document, sinó també com a espai de lluita. Fotografies, seqüències filmades, imatges propagandístiques, relíquies digitals i interpretacions fictícies transiten per l’obra de Takriti com a formes inestables d’evidència. Unes formes que revelen les possibilitats i els límits de la representació visual en relació amb la història política. Què passa quan l’arxiu descobreix la seva fal·libilitat, quan les imatges s’han perdut o s’han suprimit, o quan el registre visual disponible reprodueix les narratives dominants i en silencia la resta? Les obres de Takriti parteixen precisament d’aquests buits i estudien com l’absència mateixa pot esdevenir un punt d’investigació fonamental. 

Un cop finalitzada la projecció, tindrà lloc una conversa entre Chiara Cartuccia i Huda Takriti, amb traducció simultània, a més d’un torn de preguntes posterior per als assistents.

Activitat inclosa dins del programa de mediació de La Fabra Desbordaments.

Clarity is the Closest Wound to the Sun (2023, 15’, VO anglès)
Llegint Inside the Battle of Algiers, l’autobiografia de la militant del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria Zohra Drif, qui va organitzar accions violentes a la casba d’Alger durant la guerra d’independència del país, Huda Takriti troba un aforisme del poeta i combatent de la resistència francesa René Char que l’autora cita. Inclòs en el llibre de Char Els fulls d’Hipnos, el fragment esdevé un punt de partida per reflexionar sobre l’amnèsia col·lectiva al voltant de la participació femenina en les lluites d’alliberament.
Combinant material d’arxiu, fragments de textos i referències a la pel·lícula de Gillo Pontecorvo La batalla d’Alger (1966), Clarity is the Closest Wound to the Sun reexamina les diferents narratives visuals a través de les quals s’ha recordat la revolució algeriana. El documental ajunta diverses capes temporals per revelar-nos com, a través de les imatges, la memòria històrica és intervinguda, reconstruïda i contínuament reinterpretada.

Refusing to Meet Your Eye (2022, 13’, VO anglès) 
Comença amb una fotografia extraviada. L’agost del 1969, Leila Khaled i Salim Issawi, membres del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), van segrestar el vol 840 de la TWA que anava a Tel-Aviv des de Roma, i el van desviar a Damasc. En la seva autobiografia, Khaled relata que havien acordat amb un fotògraf que documentés la destrucció de l’avió un cop evacuats els passatgers. Aquesta fotografia, però, no es va arribar a fer mai: el fotògraf es va descuidar de treure la tapa de l’objectiu, i el que n’ha quedat per a l’arxiu és una imatge en negre.
L’artista pren aquesta absència com a punt de partida per analitzar la relació entre imatges, arxius i historiografia. Movent-se entre referències d’arxiu, reconstruccions digitals i imatgeria creada amb ordinador, el film s’interroga per com les narratives històriques sorgeixen de registres visuals incomplets i com la mateixa absència pot modelar les maneres diverses de recordar els esdeveniments.

Fluid Grounds (2023, 11’, VO anglès)
Després de 132 anys de dominació colonial francesa, el 1962 Algèria aconseguia la independència. Durant els mesos següents, al voltant de 800 000 colons europeus —posteriorment coneguts com a pieds noirs— van abandonar el país camí de la França metropolitana. Per a molts integrants d’aquestes comunitats, l’any 1962 va ser el començament d’un exili del que per a ells constituïa la pàtria «algeriano-francesa». 
Fluid Grounds analitza de quina manera circulen actualment els records sobre l’Algèria colonial a través de les xarxes socials i les comunitats en línia creades per col·lectius de pieds noirs. Són fotografies, vídeos i testimonis que, compartits en aquestes plataformes, articulen un arxiu digital de la nostàlgia en un format dispers. La peça, conformada per muntatges i intervencions textuals, estudia per què els entorns digitals esdevenen llocs on es produeixen i es fan circular narratives contraposades sobre la història colonial. 

It is Always Midnight in Their Minds (2026, 17’, VO anglès) 
Rastreja l’origen de l’interès mostrat per la petroliera nacional italiana ENI en els moviments d’alliberament descolonials dels anys 1950 i 1960, sobretot en països que s’havien independitzat o descolonitzat feia poc, com ara Egipte, el Marroc, Iran i Algèria. Al costat de vídeos corporatius de promoció d’infraestructures petrolieres, els arxius de la companyia conserven el guió d’un projecte fílmic titulat Un dio nero un diavolo bianco, escrit per Jacques-Laurent Bost, Franco Solinas i Sergio Spina, i amb un esquema narratiu atribuït a Jean-Paul Sartre.
Partint d’aquest projecte inacabat, la pel·lícula reflexiona sobre les interseccions entre les polítiques anticolonials, l’ambició empresarial i la producció cultural a la Itàlia de postguerra. L’obra analitza el paper d’ENI en l’anomenat «Projecte de la Gran Àfrica», així com les estratègies neocolonials que la indústria petroliera va desplegar per mantenir les seves infraestructures extractives en les excolònies.