Entre suturas, fantasmas

Abordant les absències que habiten entre les marques de la memòria col·lectiva i individual en crisi política i de significat, el programa presenta dotze curtmetratges que invoquen els fantasmes que habiten els espais liminals del desig, les confessions, els somnis, les “fotos fantasma” o les imatges intervingudes per la tecnologia i la propaganda.

El recorregut inicia amb les imatges més íntimes i alhora intangibles: els records d'infància (El rastro de la presencia), i la por del seu abandonament o destrucció (Emmarcar), per continuar amb una crítica a la influència dels mitjans de comunicació, tant de la propaganda (Objectivo confirmado) com dels espectres de la memòria i aquells altres espectres que habiten entre els espais físics (Sobre convertirnos en fantasmas), en somnis (Sus sueños míos) o en els records del quotidià (Un surco para nadar). Travessant reflexions entorn de la representació de la realitat al cinema (Escribir para no mentir), fem un gir cap a l'experiència sensorial (Frágil como el fuego) i la de la hiperconnectivitat a través de les pantalles (¿Pasó algo interesante?), per tancar en presència del que s'il·lumina durant la nit tant a la ciutat (Viajeros en tránsito) com a l'esperit (By the time it ended).

El rastro de la presencia, d’Amanda Sant’Anna (2026, 5’, Brasil, portuguès, VOSE)
Un enregistrament domèstic de la infància travessa el temps i torna sota noves mirades. En revisitar aquest registre, el film-assaig explora les relacions entre memòria, imatge i experiència, cercant comprendre el que roman i el que inevitablement es perd, en cada intent de recordar allò real.

Emmarcar, de Mar Armenteros Aznar (2026, 9’, Espanya, català, VOSE)
“Marcar” ve del significant “avanç” o “avançar”. A partir de l'arxiu personal, aquest assaig reuneix imatges i records per aturar certs moments vitals, amb l'esperança de salvar-los d'un incendi imminent.

Objetivo confirmado, d’Ana Rodríguez Dovat (2026, 7’, Uruguai, castellà, VO)
Les guerres produeixen una plètora d'imatges abans de produir victòries: imatges de drons, cascs, pantalles, impactes sense cos. Objectiu confirmat és un apropament a aquest fitxer: allò que el sistema mostra i allò que sistemàticament esborra. En un món que se satura d'imatges, l'absència no és ni un buit ni un error, sinó una operació.

Un saludo desde la estática, d’Emilio Cordero (2026, 8’, Equador, castellà, VO)
Un viatge a través de la memòria televisiva, des de la perspectiva d'un nen que descobreix el món gràcies al zàping, i la materialització de l'estàtica produïda en pantalla com a representació de l'ànima que reclama el seu lloc dins de la relació unilateral entre espectador i televisor. Així com nosaltres podem veure la televisió És possible que ella ens pugui veure de tornada?

Sobre convertirnos en fantasmas, de Rodrigo Jardón (2026, 8’, Mèxic, castellà, VO)
Recorreguts espectrals entre llocs abandonats i monuments en ruïnes són interromputs per la memòria intrusiva per reflexionar sobre imatge i pèrdua de la figura paterna.

Sus sueños míos, de José M. Valverde López (2026, 4’, Mèxic, castellà, VO)
L'ombra escriu
els meus somnis de vigília.
Un altre desperta.

Un surco para nadar, de Candela Navarro (2026, 11’, Espanya, castellà, VO)
L'absència material condueix a una absència espacial per desembocar, finalment, en una recerca de les empremtes del passat, allò que d'alguna manera torna llegible el present. A través d'espais buits, restes quotidianes i memòries fragmentades, aquestes derives revelen un reparador potencial que ens permet conviure amb les absències que ens envolten i, així, abraçar-les.

Escribir para no mentir, de Carlota Galilea (2026, 5’, Espanya, castellà, VO)
Posa en diàleg l'obra poètica de Chantal Maillard amb el cinema de Robert Bresson. Tots dos comparteixen una mateixa actitud davant del que és real, una negativa cap a aquella representació que ho converteixi en idea abans que pugui assolir-nos. Plató va bandejar els poetes fa més de dos mil anys. Maillard i Bresson són aquells bandejats. I tots dos van escriure, cadascun a la seva manera, per no mentir.

Frágil como el fuego, de Fery Cordero Bello (2026, 8’, República Dominicana, castellà, VO)
Un elogi al foc; en un recorregut per imatges personals del realitzador i moments de la(s) història(s) del cinema, aquest assaig proposa pensar al foc més enllà de la seva capacitat de destrucció.

¿Pasó algo interesante?, de Carlos Cascallana Enriquez (2026, 10’, Espanya, castellà, VO)
Un usuari es posa a veure Alemanya, any zero de Rossellini. El que segueix és un enregistrament de pantalla. Ha vist la pel·lícula? I tu, t'hi has vist?

Viajeros en tránsito, de Christian Ruiz (2026, 6’, Perú, castellà, VO)
Els universos nocturns de Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976) i Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017) comparteixen una dissociació espectral en el personatge, transitant des de l'alienació física a l'asfalt fins a la dissolució total del subjecte dins del simulacre virtual, convertint-los.

By the time it ended, de Charly Zgheib (2026, 9’, Líban, neerlandès flamenc, VOSE)
Curtmetratge narratiu contemporani que se centra en la interpretació i la il·luminació, i que expressa a través del moviment com el personatge s'enfronta al seu estancament interior i al seu pesar. Les imatges representen el recorregut per tres estats diferents, a mesura que el personatge va conciliant la confusió interior amb la realitat exterior.