Dans les plis de l’Histoire: des récits murmurés

Forma part del cicle Comment ça va?, inspirat en l’obra de Jean-Luc Godard i creat fa deu anys per Pascale Cassagnau per a Loop Barcelona. Reuneix obres que són relats d’arxiu, narrats en un to menor, sense espectacle, gairebé xiuxiuejats, cosa que n’acreix la força, la pertinència i la complexitat. En conjunt, són obres travessades pel buit, el silenci i els fantasmes de la Història.

El Chinero, a Ghost Hill, de Bani Khoshnoudi (11')

Aquesta pel·lícula se situa al desert de Baixa Califòrnia, a Mèxic. Malgrat el seu nom, no hi queda cap rastre de la tragèdia que hi va tenir lloc el 1916, quan centenars de migrants xinesos que havien arribat per treballar a les mines van morir mentre fugien de la violència i el racisme del país. Davant l’absència de documentació, l’artista i cineasta iraniana Bani Khoshnoudi inventa els inicis d’un arxiu a partir dels pocs elements que ha pogut reunir: llegendes, història oral i testimonis. Interroga les traces i el paisatge mateix. La pel·lícula, revelada amb materials orgànics i inorgànics recollits al paisatge desèrtic, es converteix en un document de llum espectral. Un dels intertítols en blanc i negre de la peça, acompanyat d’una banda sonora de guitarra elèctrica del músic Andy Moor, planteja les preguntes següents: «Poden la terra i les roques donar testimoni? Pot la muntanya parlar pels morts?». Quina és la veu dels fantasmes?

La Tempête, de Dania Reymond-Boughenou (10')

La pel·lícula de la directora franc algeriana Dania Reymond-Boughenou escenifica la reconstrucció d’una primera sessió de cinema a l’aula d’una escola rural. Els infants, que aprenen a treballar com a projeccionistes, s’afanyen a tapar les finestres per crear foscor i preparar la projecció. La pel·lícula projectada sobre la pantalla improvisada representa l’arribada d’un camió de cinema itinerant a un paisatge rural algerià als anys seixanta, durant el període colonial. Aquí, el cinema s’evoca literalment com una tempesta de sons, imatges, afectes i ideologies que envaeix els espectadors astorats.

125 Hectares, de Florence Lazar (33')

Filmada al nord de Martinica, una regió agrícola contaminada des de fa dècades per la clordecona, un pesticida tòxic associat al cultiu intensiu del plàtan, 125 Hectares es presenta com un acte de resistència davant la crisi ecològica. Documenta una lluita contra els dictats tècnic-agraris que les polítiques agràries imposen als agricultors de Martinica. Donant veu a Véronique Montgean, una agricultora que, des dels anys vuitanta, treballa una parcel·la que ocupa sense autorització legal juntament amb un col·lectiu d’agricultors, el film articula una anàlisi política del context colonial en què es va instaurar la contaminació per clordecona. Aquesta contaminació ha anat precaritzant les condicions de vida de generacions senceres d’habitants, així com les de tot l’ecosistema de l’illa. El cultiu de tubercles, i en particular del taro, es presenta com una opció favorable a la biodiversitat i a la rotació de cultius, i com una alternativa sostenible al sistema de monocultiu imposat des de la metròpoli.

Have You Ever Killed a Bear or Becoming Jamila, de Marwa Arsanios (26')

Presentada en forma de performance filmada, l’obra posa en perspectiva diverses representacions de Jamila Bouhired, combatent algeriana per la llibertat, a partir de fragments de la revista egípcia Al-Hilal dels anys cinquanta i seixanta. El film evoca la història dels moviments socialistes a Egipte, així com els anys de lluita anticolonial a Algèria, i assenyala la marginació sistemàtica dels projectes feministes en les representacions oficials. Què significa convertir-se en una icona? Què significa convertir-se en una combatent per la llibertat? Com troba un subjecte el seu lloc a la Història?