So Many Love Stories: Una sessió d'Ultra Dogme Movie Club

En temps tumultuosos, se'ns recorda que la revolució no és un esdeveniment singular ni un moment històric clarament delineat, contingut dins de fronteres parentètiques d'anys lunars; és un present en constant evolució que evadeix la mediació precisa a macroescala, però que es dona a conèixer en innombrables casos de la microescala. Sempre s'està duent a terme i sempre està arrelat a l'amor. Un gest cap a l'afirmació de la vida, sovint tan simple com l'ombra d'una mà estesa o una finestra oberta.

*La recaptació de la sessió serà donada a Amb Palestina, una iniciativa de diverses cooperatives catalanes per a solidaritzar-se amb el poble palestí i impulsar diferents accions per enfortir la pau i els drets humans. El mínim d'aportació són €5, no obstant això, el dia de la sessió es podrà donar un extra per als qui vulguin fer-ho en una caixa habilitada per a aquest fi.

Els espais de projecció disponibles per a cineastes amb una obra singular són avui escassos. No obstant això, paradoxalment, existeix molt més interès en els seus treballs a escala global i el seu visionat s'ha realitzat en gran manera a través de plataformes d'internet. 
En un esforç per treballar amb aquest canvi en lloc de contra ell (com tants festivals continuen insistint), mentre es treballa per a pagar als cineastes una tarifa de projecció justa i merescuda (i lamentablement tan sovint ignorada), neix la idea de l'Ultra Dogme Movie Club, un programa de cinema experimental en streaming que busca ampliar els horitzons i l'accés de l'audiència i al mateix temps fer costat als cineastes que treballen a petita escala. 
Com a següent pas natural, Ultra Dogme decideix passar de les pantalles domèstiques a espais de projecció físics. Aquest programa presenta una selecció d'alguns dels treballs que van ser compartits en streaming al llarg de l'any passat.

Ultra Dogme és una web de música i cinema experimental.

Towards the Sun, de Nour Ouayda (2019, 18')

Vostè es troba a la sala principal del Museu Nacional de Beirut. Un guarda et recorda que pots tocar els objectes arqueològics. La veu que emergeix dels auriculars et suggeriex que llepis la pedra. Ara es troba davant d'un forat a la paret, a la part inferior esquerra d'un mosaic. La veu li indica que això és obra d'un franctirador. Per curiositat, marca el 1-9-9-1 per escoltar la resta de la història. 

Leafless, de Nazlı Dinçel  (2011, 8')

Un poema de textures sobre la familiarització amb el cos d'una persona significativa en reserva amb el seu paisaje. «Però el sol també es ferotge; ni l'atleta astut ni el maniquí del geòmetre encarnaran a Apolo, l'ídol de la llum». —Kenneth Clark, El nu: estudi de la forma ideal (1956).

To open a window, de Craig Scheihing (2023, 2')

Una finestra amirallada fa una suggerència.

That what moves: does the leaf know, de Blanca García (2021, 3')

Pel·lícules-diari. Actes d'observació devocional, registre i apreci d'una temporalitat moldejada per la unió.

So Many Love Stories, de Camille Simon Baudry  (2023, 7')

Una carta a la nostra mare Theresa Hak Kyung Cha. Un gest d'amor i record.    

Bright and dark, d'Ellie Epp (1996, 3')

Quan es descriu l'erotisme femení com a passiu, s'està fent una estúpida eqüació entre atenció i passivitat. L'atenció propera és intensament activa. Rebre una carícia és tan actiu com donar-la, a vegades més, més hàbil i és conseqüent. L'atenció eròtica no és un recipient buit en el que s'hi verteix o s'empeny la caríci; és més com una antena viva amb un milió de fibres que busquen activament l'espai de la carícia per a donar-li forma i significat.