Les Soviets plus l'Electricité

El viatge de Nicolas Rey per aquest país que ja no existeix és el d'algú que torna a les arrels familiars perfectament inventades; però què importa, ja que la pel·lícula és més un viatge iniciàtic, un viatge interior que una expedició turística. Nicolas Rey no ens dona gairebé res a veure. Un viatge sense imatges en el cas d'un; una imatge d'impressions que passen per imatges en el cas de l'altre. El millor cinema no és aquell que fem amb els ulls tancats? Dalí ho afirmava el 1928, quants artistes han meditat sobre el tema? Els Soviets plus l’électicité recorre a una banda de so descriptiva, fent que les imatges estiguin òrfenes de la representació. Són indicials: un moviment, un traç, miques, refilmacions, el final d'un pla sovint desplaçat en relació amb el so; les xifres operadores assenyalen la pèrdua, l'absència, com si l'estat de la imatge en aquesta pel·lícula donés millor conta per mimetisme de la realitat que no representa. «El que m'agrada aquí —diu Nicolas Rey en la banda de so— és el dèficit d'informació.» Ens parla evidentment del que veu, d'aquests paisatges sense fi de la tundra, de les carcasses d'aquests navilis o dels camions oblidats a la vora dels camins, d'aquests vehicles embussats.

Títol original: Les Soviets plus l'électricité

Direcció: Nicolas Rey

Any: 2002

Duració: 175’

País: França

Idioma: Francès

Versió: VO subtitulada en anglès

Projecció en 16mm