Curts Un Impulso Colectivo – La memòria viva

Còrdova, 1652. Les dones de la ciutat lideren l’anomenada “revolta del pa”, de la qual aquesta pel·lícula intenta reconstruir gestos i rostres dels quals no es conserva cap imatge. A poc a poc, queda clar que aquesta no és una crònica històrica, sinó una reflexió que va més enllà de la reconstrucció dels fets, que vol imaginar la manera en què el fantasma de la revolució pot viatjar en el temps i arribar fins a nosaltres. Un dels curts més vistos darrerament a festivals, des de Màlaga a Sevilla passant per Doclisboa.

El camí erràtic d’una dona per casa seva i pels carrers d’una ciutat, enmig d’una absència que se li fa insuportable… A mig camí entre el realisme més estricte i un univers oníric que a vegades inunda la pantalla, aquest curt enlluernador de Sònia Abella transcendeix la bellesa rotunda de les seves imatges per acabar dibuixant un retrat femení d’una complexitat misteriosa i inquietant, una història sobre el que succeeix després de l’amor explicada des dels cossos que es queden sols.

El cinema pot consistir també en unes quantes fotografies i una veu narrativa que explica una història. Sobretot si al darrere hi ha una cineasta com Carolina Astudillo, a qui ja coneixem per Ainhoa: yo no soy esa (una de les grans pel·lícules espanyoles presentades al D’A 2018) o Un paseo por New York Harbor (D’A 2019). I, esclar, si aquest relat ens porta a poc a poc a descobrir el costat fosc d’una història familiar. Cinc minuts d’intensitat i desolació en estat pur.

Només Tito Montero, un dels grans fitxatges del D’A d’enguany, podria començar un curt amb Eduardo Galeano i culminar-ho parlant de la seva família. El fil conductor és la lluita obrera i l’excusa té a veure amb el monument commemoratiu de la massacre de Haymarket (Chicago), el punt de partida de la celebració de l’u de maig. Conduïda per una captivadora veu narrativa i estructurada com una recerca documental que neix d’un diari íntim, o viceversa, aquesta pel·lícula va ser una de les grans sensacions de l’últim Festival de Gijón.

Els fons marins, tan insondables, poden ser també la metàfora de la nostra història oculta, dels intersticis de la Guerra Civil que mai se’ns han explicat. Per exemple, d’un parent que va morir en una de les batalles, molt jove, i del qual no sabem res. Només es tracta, doncs, de capbussar-se i reconstruir aquesta història. N’hi haurà prou amb unes cartes i un viatge? Un dels curts espanyols de l’any, del director de Trote.

La veu d’una nena comenta la seva primera comunió davant les preguntes indiferents d’algú que vol fer alguna cosa amb aquestes imatges, potser convertir-les en un vídeo, o potser fins i tot en un curt. I a partir d’aquí apareix davant nostre la imatge calidoscòpica de tot un país, de tota una cultura, en el que acaba sent una visió esperpèntica i divertidíssima d’aquest ritu ja en decadència. O potser la perspectiva infantil és encara capaç de convertir-ho en una altra cosa?