Curts Un Impulso Colectivo – El món que ve

Un adolescent no pot deixar d’atendre una pantalla amb uns videojocs que el fascinen. Tampoc és capaç de fer cas a una dona jove que ha d’anar a treballar, que li implora i es desespera per culpa de la seva actitud… El debut en la direcció de Gerard Oms és un curtmetratge aspre, de tall realista, concebut en llargs plans que segueixen els seus protagonistes fins al final i aconsegueixen que entenguem les seves contradiccions. Amb la gran Maria Rodríguez (Els dies que vindran, D’A 2019) i un descobriment anomenat Mateo Rodríguez.

Els pescadors caminen i conversen al costat del mar, mentre es creuen amb visitants i turistes… Amb aquesta anècdota mínima, lluny de qualsevol temptació demagògica o pamfletària, l’últim treball de Nayra Sanz Fuentes es converteix a poc a poc en un prodigi d’observació i amor pels detalls. I demostra, de passada, que les mutacions que pateix el món contemporani no només s’han de veure des de la sociologia o l’anàlisi política, sinó també des de la mirada poètica.

La Lola ja deixa enrere la joventut i viu una existència rutinària en un poble de la Costa Brava, regentant un petit negoci que depèn del turisme. La temporada d’estiu ja s’acaba i arriba la tardor, mentre ella veu com la seva germana petita es prepara per a una nova vida… Una pel·lícula delicada i pudorosa, que també suposa el descobriment d’una actriu sorprenent.

Enmig del camp, mentre comparteix amb altres nois i noies una vida en comú i autosuficient, la protagonista es desviu per un dels nois. L’obsessió i la gelosia s’apoderen d’ella. I la càmera la segueix, remarcant el seu vertigen, en una mescla de realisme i simbolisme que fan d’aquest curt una experiència única. “Larrua jo” en basc es pot traduir per “follar”, i aquí es tracta d’això, però també d’alguna cosa més.

Sembla que el món s’acaba, o una cosa semblant, i una noia es decideix a trucar a algú a qui va conèixer, però al qui no es va atrevir a dir-li tot el que sentia en el seu moment. Una versió alterada i apocalíptica de La veu humana —de Cocteau a Almodóvar passant per Rossellini— passada pel filtre de la comèdia i la ciència-ficció en fora de camp. I, malgrat tot, ens trobem davant d’un curtmetratge de gran vitalitat i energia. Dirigit per Dimas Rodríguez (Invisible Harvey).